SESSIÓ 1: 11/02/2022

DEBATEM: QUIN HA DE SER EL PAPER DE LA FIGURA DOCENT?

En aquesta primera sessió, de caràcter molt més teòric que la resta, vam estar visualitzant diversos vídeos que ens van ajudar a guiar un primer debat sobre el paper de la figura docent, l'activitat, física, l'alimentació, la salut...

Des d'un inici, el comediant ja diu "Hay algun profesor entre nosotros? Manifestaros, sin miedo", mostrant així una idea: que els mestres s'amaguen perquè no son estimats, o que els fa vergonya dir que es dediquen a això. Mentre s'aixequen les mans fa un comentari referent als professors i professores d'Educació Física ("de gimnasia no cuenta"), deixant a entendre que qui fa aquesta menció, no es pot considerar professor o professora. Això fa veure un petit estereotip, pel fet que molts dels infants veuen als tutors i tutores, o mestres de llengua, etc. com una figura que els imparteix uns coneixements, que corregeix, ajuda, etc. En canvi al mestre o la mestra d'Educació Física la veuen com algú que els posa jocs, a qui veuen poques vegades a la setmana, algú a qui potser no consideren tant una figura docent. El mateix monòleg es basa en dos estereotips que en David Guapo explica, per una banda, el fet de no posar mai la nota màxima perquè es creu que sempre es pot millorar i no existeix la perfecció, i en segon lloc, el no saber funcionar aparells tecnològics i a més dir que sempre és culpa d'algú més. Aquest monòleg ens mostra com entenen i recorden als i les mestres d'escola part de la societat, és a dir, amb certs estereotips i pensaments els quals ja s'han tornat burla i una gràcia de la societat que gairebé ni es té en compte.

També tracta alguns dels estereotips i tòpics de l'escola, però d'una forma més general i extensa. Parla dels infants, dels mestres i les seves frases i de la figura de l'estudiant, particularment quan té un examen. D'aquesta manera, deixa clar que totes les escoles són iguals, justificant que sempre existeixen tres tipus de nens típics a cada aula i que les mestres són iguals i diuen les mateixes frases. Després parla sobre com ell de petit reaccionava davant un examen i com s'ho preparava, esperant que tothom empatitzi amb ell ja que possiblement els havia passat algo similar a l'escola. La meva opinió és la mateixa que a la de l'anterior vídeo pel que fa a les mestres, però pel que fa a l'alumnat, s'ha de dir que és bastant acurat, és a dir, tot i que són tòpics i jo no conec més casos que el meu, pel que fa referència als exàmens, quan ets petit i petita és complicat recordar aquestes coses i encara més posar-s'hi a estudiar, però per sort, les famílies cada cop es troben més implicades en l'educació dels seus infants i l'escola sempre busca ajudar a l'alumnat amb tot el que pugui. EN canvi pel que fa als tòpics dels "típics nens de classe", clarament no és cert, ja que tothom és diferent, cada grup classe és diferent tot i tenir algunes similituds, i ara més que mai es lluita contra comentaris agressius o comportaments de discriminació i de seguiment d'estereotips.

En Leo Harlem parla de quan la gent observa que ha guanyat pes, quina és la seva reacció. Ens explica que en el primer que pensa tothom és en treure alguna de les coses que mengem de més durant el dia, per en seguida diu que seria una vida de merda sense tot això, llavors explica que l següent que pensa la gent és en l'esport, primer en còrrer aviat pel matí, tot i que acaba fent mandra i ho relaciona amb el que et afavoreix sortir a còrrer, posant una imatge de la gent que corre maratons i que, segons Leo Harlem, semblen els més infeliços i uns esquàlids. La segona opció ens diu que és el gimnàs, però també la rebutja amb petits factors com que les coses estan fredes, les agulletes, una mala situació a la sauna, etc. I al final, per acomiadar-se diu "no os cuideis mucho". Tot i que clarament tot és comèdia, son aspectes que trobem que succeeixen, és a dir, el fet de pensar en primer lloc que tothom és igual i per tant necessita les mateixes coses per aprimar: deixar de menjar, còrrer o gimnàs, fent-ho de qualsevol manera. Però no és així, sinó que cadascú té un cos i un ritme personal el qual ha de conèixer per aconseguir tal objectiu. Tot i així, sí que també veiem que molta gent llença la tovallola ben aviat al no veure resultats i trobar defectes per tot arreu, com els exemples que es mencionen en el monòleg, aspecte que cal considerar coneixent-nos a nosaltres i essent pacients.

En aquesta conferència he l'autor explica algo essencial i que reflexa molt bé el que és l'educació, sobretot en l'etapa primària. Ens diu que, que els infants no ens donin les respostes esperades no vol dir que no raonin, sinó que ho veuen des d'una altra perspectiva i en un altre context on el que diuen sí té sentit. També diu que aquestes respostes dels infants li permetien a partir d'aquell moment imaginar respostes, durant la preparació de les activitats, que mai abans hauria pensat, és a dir, més enllà del que seria perfecte per continuar la classe. Ens diu: "Aprendí a enseñar desde el cerebro del que aprende, aprendí a adaptar mi mirada a su mirada infantil" "me enseñaron a escuchar: por que dicen lo que dicen i por que hacen lo que hacen". Per tant, ens ensenya que ensenyar no és una cosa que es pugui planificar sempre ni a la perfecció, els infants són curiosos, han de ser el centre d'atenció, volen explicar les seves coses, tenen una mentalitat diferent, per tant no existeix una metodologia base que serveixi per ensenyar en general, sinó que sempre ens hem d'adaptar, com a mestres, als infants i les seves necessitats.